LA METAMORFOSI DEL SAGRAT I LES NOVES MANIFESTACIONS RELIGIOSES

per Josep Oton

 

Introducció 

Durant els darrers segles, Europa ha viscut sotmesa a un complex de superioritat col·lectiu. La seva capacitat militar l’ha fet viure sota el miratge de creure que la seva civilització és la culminació d’un llarg procés evolutiu i que les altres cultures del món s’han quedat a mig camí i, per tant, necessiten ser colonitzades econòmica, política i culturalment per poder assolir certs nivells de progrés tecnològic, sanitari, educatiu, democràtic i industrial. Emparat per la idea de progrés, Occident s’ha sentit legitimat per a colonitzar la resta del Planeta i exportar -i imposar- el seu model de funcionament als altres pobles del món, tot aniquilant altres formes de viure.

Sortosament, d’uns anys ençà, el món occidental està superant aquest complex infantil i els seus ciutadans descobreixen -desgraciadament, no tothom- que les seves actituds i comportaments són els responsables de la situació d’injustícia d’altres indrets del Planeta, però també, com les altres civilitzacions han atresorat formes culturals que ens poden enriquir. 

Aquesta revalorització de les altres cultures ens permet adonar-nos que hi ha alguns aspectes que a Occident s’han vist relegats a un segon terme i que, en canvi, per a la gran majoria de les civilitzacions de tots els temps, tenen una importància cabdal. Em refereixo en concret a tots els elements vinculats amb el sagrat. Resulta impossible analitzar les cultures del subcontinent indi, dels països àrabs o dels aborígens australians sense tenir present l’element religiós, una peça clau indispensable per a entendre l’art, la literatura, l’organització social, la gastronomia, les lleis o les institucions polítiques. 

En canvi, des d’una perspectiva excessivament etnocèntrica –o europocèntrica- sembla que tot allò relacionat amb el sagrat sigui una manifestació d’un pensament primitiu, arcaic, poc desenvolupat i que l’Occident, que ha superat aquest estadi i ha esdevingut una cultura científica, avançada i desenvolupada, ha de difondre la seva concepció no-sagrada de la realitat. 

Potser, en un acte de lucidesa, ens hauríem de qüestionar la premissa de què el progrés està estretament vinculat a la desacralització de la societat i, fins i tot plantejar-nos si la cultura moderna ha superat plenament les suposades limitacions del pensament religiós o, més aviat, està experimentant una autèntica metamorfosi del sagrat, és a dir, una transformació en la qual no ha desaparegut el significat religiós sinó els significants religiosos; la forma, no el contingut. Dit d’una altra manera, potser Occident està expressant amb formes noves la dimensió religiosa inherent a qualsevol individu de l’espècie humana. 

Encara que les respostes siguin diferents segons el context social, econòmic i cultural de cada civilització, podem afirmar que les necessitats fisiològiques, psicològiques i socials d’un ciutadà occidental són similars a les d’un ciutadà del regne de Tailàndia. De la mateixa manera, podríem afirmar que, com a membres de la mateixa espècie, ambdós individus, l’europeu i l’asiàtic, perceben la dimensió sagrada de la realitat, tot i que l’expressin i la plantegin amb estratègies culturals diferents. 

Fins ara, només estaven acostumats a les diferències generacionals o polítiques. La immigració i la globalització ens condueixen a relacionar-nos amb plantejaments de la realitat ben diferents. Ara haurem de desenvolupar una nova empatia per a poder conviure. No com a mal menor, sinó com un element enriquidor. Difícilment arribarem a un bon nivell de convivència multicultural si eludim l’anàlisi de la particular manifestació del sagrat a cada cultura.

Per a desenvolupar aquesta idea, podríem analitzar quines funcions exerceix el sagrat, com es manifesta en una cultura determinada i com s’estructura. 

 

Les funcions del sagrat 

L’etimologia del mot “religió” és molt discutida. Se’l relaciona amb el verb llatí “religare” que significa relligar, és a dir, agrupar, aglutinar. Des de les ciències de la religió s’ha destacat la funció social del sagrat. Sens cap mena de dubte, la religió és un element que actua com a cohesionador social ja que configura la identitat d'un grup, d'una ètnia, d'un estament o d'una nació i li proporciona els arguments que justifiquen la seva estructura interna, alhora que legitima les seves institucions. A canvi, el grup social es converteix en custodi i defensor d'uns principis ideològics la pervivència dels quals garanteix. Un exemple ben proper en el temps és el nacional-catolicisime de l’Espanya franquista de la segona meitat del segle XX, però també podríem trobar exemples prou clars en moviments d’alliberament nacional o social més o menys vinculats a determinades religions. Potser un cas allunyat en el temps però proper culturalment serien les connotacions religioses d’algunes de les revoltes pageses de l’Edat Mitjana. 

A més d’aquesta funció configuradora d’identitat, les religions legitimen els valors ètics que sustenten cada cultura. En aquest sentit, lubriquen els engranatges del sistema social marcant unes pautes de comportament que possibiliten la convivència. Així mateix, per canalitzar les emocions i gestionar possibles conflictes, ritualitzen la vida quotidiana i demonitzen determinats comportaments, actituds o individus perillosos per al model social hegemònic. 

D’altra banda, la religió permet formalitzar els anhels més profunds de l’ésser humà. Fomenta, explicita i organitza els desigs de generositat i de solidaritat presents en el cor de tot ésser humà. En aquest sentit, proposa els criteris que permeten jerarquitzar allò que justifica el sacrifici i la renúncia, expressats per mitjà de l'ascetisme espiritual, el compromís altruista o la lluita reivindicativa.

Amb tot això, la religió esdevé un agent socialitzador que permet la integració de l’individu en l’estructura social. Amb aquesta finalitat, cada religió ha anat elaborant cerimònies per acompanyar les diferents etapes que es van succeint al llarg d’una vida: naixement, pubertat, matrimoni, malaltia, mort. 

La religió ha estat, per tant, un element fonamental en l’educació emocional ja que desvetlla, canalitza i orienta les emocions de l’individu per tal de poder-se integrar en el teixit social. 

Tanmateix, cometríem un gran error si reduíssim la religió només a la seva funció social. La ciència, la política i qualsevol ideologia també exerceixen una funció social similar, la qual cosa no invalida la seva eficàcia en els seus àmbits concrets d’actuació. 

Però també podem recórrer a una altra etimologia de “religió”. En aquest cas, ens remetríem al verb “relegere”, amb la qual cosa una religió seria una relectura de la realitat. En aquest sentit el sagrat seria una interpretació –una hermenéutica- de la vida, de la realitat i de la història. 

Qualsevol interpretació pressuposa una perspectiva determinada. Quin és el punt de vista des d’on parteix la relectura sagrada de la realitat. Crec que la religió ens remet als límits de l’existència. El sagrat seria, per tant, una gramàtica -un llenguatge simbòlic- que ens permet entendre el món vist des de la perspectiva dels límits de l’existència. 

Què entenem pels límits de l’ésser? Intentarem explicar-ho. Per definir un concepte, objecte o persona cal determinar els seus límits, perquè, precisament, definir significa delimitar. Així per exemple, definim una figura geomètrica a partir dels seus contorns. Quan ens referim a una parcel·la de terreny, la definim a partir dels seus límits. El mateix ens succeeix amb un país, que queda definit per les seves fronteres. En referir-nos a un personatge històric, adduïm com a dada rellevant l'any del seu naixement i el de la seva mort. I un riu ve definit pel seu naixement i la seva desembocadura. Definir consisteix, per tant, a remarcar els límits d'una realitat per distingir-la d’allò que no és. Aleshores ens preguntem, quines són les fronteres de l'existència? 

Davant d’aquesta pregunta ens trobem amb l'origen, la fi i el dolor que, encara que no són en si mateixos els límits, posen de manifest la finitud del ser, de l'existència i de la realitat. Per aquest motiu es tracta de conceptes molt vinculats al sagrat. Tota religió proporciona un vocabulari simbòlic per articular tot allò referent al naixement, la mort i el patiment. 

En aquest sentit, el sagrat, el diàleg amb el límit, esdevé un allunyament de la realitat que ens apropa al seu sentit més profund. Des de la perspectiva que ens aporta el sagrat podem fer una relectura (relegere), una hermenéutica de la realitat que ens permet copsar nous significats. Cal recordar que la interpretació és el pas previ per poder transformar quelcom i, en aquest sentit, el sagrat resulta pregonament fecund. 

 

Les manifestacions del sagrat 

En tot ésser humà existeix una dimensió, més o menys latent, més o menys desenvolupada, de la música. Posteriorment, per mitjà del solfeig o d’alguna tècnica concreta es pot desenvolupar aquesta capacitat musical. De manera similar, en tot ésser humà existeix aquesta dimensió sagrada de la realitat, i la religió seria la concreció formal que permet articular conceptual, estètica, ètica i socialment aquesta espiritualitat latent. 

Segons el grau de formalització podem distingir la religió formal, no formal i informal. 

La religió formal és l’oficialitzada i estructurada en institucions. Es tracta de les religions convencionals, ben definides a nivell doctrinal i de pertinença. 

La religió no formal és l’associada a grups més o menys espontanis. Alguns estan clarament definits per la seva vinculació a la religió formal, tot i que conserven, per mitjà del clima afectiu de la comunitat, el grau de vivència que sovint s’ha anat perdent en les formes més oficials. Altres, en canvi, tenen un caràcter més alternatiu. El naixement -o els moviments de reforma o de renovació- de les grans religions sovint està associat a grups de religió no formal que, amb el pas del temps, s’han anat institucionalitzant. 

La religió informal és la religiositat implícita, difosa, espontània. Pot estar associada també a les grans estructures de la religió formal per mitjà, per exemple, de la religiositat popular (processons, romiatges, devocions,...). Però també pot estar vinculada a cultes ancestrals, encara que sovint el que trobem és una barreja eclèctica. 

Actualment, a Occident, sembla clara la crisi de la religió formal, és a dir, la crisi de les grans institucions religioses, encara que, en realitat, estan en crisi pràcticament totes les institucions que semblaven vertebrar la nostra societat. 

La crisi de la religió convencional contrasta amb un autèntic ressorgiment de la religió no formal i informal, sobretot, des de dos punts de vista complementaris que actualitzen l’antiga fórmula benedictina “ora et labora”, l’acció i la contemplació: l’àmbit de la solidaritat i la cura de la interioritat . 

En una societat aparentment insolidària creixen les manifestacions d’ajut els altres i sorgeixen nombroses entitats i organitzacions que articulen el fenomen del voluntariat. Algunes parteixen d’una gran consciència ecològica, altres estan sensibilitzades pels drets humans i per la precarietat de les condicions de vida d’una gran part dels habitants del Planeta. En alguns casos, es tracta d’organismes dedicats a la gestió de la generositat, en altres predomina el component reivindicatiu i la proposta de plantejaments alternatius. Totes elles ens remeten als límits de l’existència en la seva vessant interpersonal: el dolor, la injustícia, la malaltia, la pobresa. 

D’altra banda, s’està recuperant el valor de la meditació, del silenci i de la interioritat. Les manifestacions d’aquesta recuperació són prou àmplies, des del desenvolupament de la literatura d’autoajuda i de les teràpies alternatives fins a la creixent popularitat de les tècniques de meditació orientals. Són les manifestacions de la necessitat d’explorar i relacionar-nos amb els nostres límit intrasubjectius. 

 

Proposta d’un model 

Més enllà del grau de formalització –o d’institucionalització- de l’experiència del sagrat és present a la cultura contemporània, com a qualsevol cultura, per mitjà d’elements que en remeten als límits interpersonal i intrasubjectius de l’existència. Aquests elements són molt diversos. Ens centrarem en tres: el mite, el ritu i la utopia. 

1-Mite 

Per mite entenc una narració -amb o sense fonament històric- que aporta paraules, imatges i esdeveniments per a descriure simbòlicament els processos interiors i la conducta de l’ésser humà. Es tracta d'un relat fantàstic ambientat en una passat que mai no ha passat, en un futur que mai no serà, o en un país que no existeix (Neverland, el País de les Meravelles, El Dorado). 

Per mitjà d’aquest relat es descriu el nostre món interior i, d’aquesta manera, podem donar forma, posar nom, personificar els elements irracionals, onírics, inconscients de la nostra personalitat. 

El mite ens explica qui som i per què som com som. Per aquest motiu, ens podem sentir identificats en els comportaments i les actituds dels seus protagonistes, sovint caricaturitzats moralment en un món dualista, polaritzat pel bé i el mal, representats per herois i tirans, àngels i dimonis. El mite sintonitza amb aquestes forces cegues de l’interior, les vehicula i canalitza el seu potencial.

2-Ritu 

El ritu és el llenguatge simbòlic que expressa i actualitza el contingut del mite. Exteriorització del mite. Cerimònia, escenificació dels processos interiors. Modelatge de la consciència. Per mitjà d’accions rituals, es convoquen, canalitzen i reorienten les emocions. En alguns casos, el ritu té una funció eminentment catàrtica: desprendre’s de les emocions negatives i dels seus efectes nocius per a la personalitat. En altres, desvetllar les emocions positives i aprofitar el seu potencial creatiu i revitalitzador. 

3-Utopia 

La utopia és la concreció social i ideal d’un projecte per mitjà del qual prenen forma les expectatives i anhels més profunds de la persona. La utopia té una gran capacitat unificadora i movilitzadora; és una font de motivació ja que és capaç d’aglutinar els individus al voltant d’uns ideals que donen sentit a la seva vida. Aleshores, es crea un ambient on les emocions es contagien amb més facilitat i és generen sinergies constructives. La utopia polaritza les emocions del subjecte, desvetlla unes i recicla d’altres, configurant una autèntica vocació: un element unificador de l’interior que proporciona la coherència que tants cops necessitem. Tot això ha quedat ben palès amb la movilització ciutadana al voltant del desastre del Prestige 

4-Relació mite, ritu i utopia 

El mite, el ritu i la utopia continuen presents a la nostra societat racionalista i tecnificada, encara que, sovint, de forma velada i separats els uns dels altres. En altres contexts culturals, segurament aquests tres elements estan més integrats entre si. La nostra cultura fragmentària ha esquarterat l’experiència escindint el mite, el ritu i la utopia. Aquesta ruptura ens priva de gran part de la capacitat transformadora d’aquests tres elements. 

El mite reclama el ritu. Exemple d’aquesta afirmació és la proliferació de jocs, festes i disfresses que repeteixen mimèticament els escenaris de pel·lícules amb forta reminiscència mítica. En canvi, quan el mite es desvincula del ritu, es converteix en una faula pràcticament deslligada de la necessitat humana d’entendre’s i canviar. És un conte que ens entreté, però que no ens transforma. Potser necessitem recórrer al llenguatge ritual per tal que els mites, mancats de gestos que els expressin, tornin a resultar significatius per a la nostra experiència quotidiana. 

D’altra banda, el ritu sense el mite esdevé un joc, un espectacle o un entreteniment. Molts gestos quotidians provenen d’antics rituals religiosos. Els esports, el teatre, la dansa o la música tenen un origen explícitament religiós, encara que, en l’actualitat, siguin un producte de la societat de l’oci. 

Sens cap mena de dubte, les curses de braus, tan populars en alguns indrets de la península Ibèrica, són, en realitat, vestigis de les religions arcaiques de la Mediterrània per a qui els braus eren uns animals sagrats. En canvi, ara són un reclam turístic. 

Un altre exemple és el Camí de Sant Jaume, el Xacoveo. Una peregrinació a la suposada tomba de l’apòstol, que ningú li reconeix cap fonamentació arqueològica ni historiogràfica, on no resulta casual el fet de seguir la Via Làctia ni que la meta sigui el Finisterrae. Un derivat prou pintoresc d’aquesta antiga tradició és el conegut joc de l’oca. Originàriament era una peregrinació virtual i iniciàtica des del país d’Oc (Llenguadoc) fins Santiago de Compostel.la, passant pels ponts, santuaris i perills corresponents. 

A hores d’ara, estem assistint a la metamorfosi de molts elements rituals i simbòlics com serien determinades celebracions de Setmana Santa (les representacions teatrals de la Passió, els tambors del Baix Aragó o les processons dites laiques) o del Nadal (el ritual de lliurament de regals en la festivitat dels Reis Mags, del papà Noel o del Caga Tió). 

La utopia sense mite és una fantasia que no parteix dels problemes sinó que elucubra sobre un esdevenidor ideal, irreal i irrealitzable. Aquest és el cas de moltes propostes idíl·liques incapaces de partir d’una anàlisi acurada dels conflictes existents a la realitat. Fer volar coloms o somniar truites.

El mite sense la utopia es converteix en un fatalisme que ens empresona en el nostre destí sense possibilitat d’intervenir-hi i alterar la direcció de la història. Poc ens serveix el mite d’un món primitiu idíl·lic, en harmonia amb la natura, si al contraposem a un futur catastrofista i desesperançador. 

El ritu sense utopia és màgia. El ritual individualista, sense projecte comunitari, manipula la força del símbol amb la pretensió d’aconseguir objectius immediats, materials i egoistes. La privacitat del ritual corromp la seva capacitat utòpica. 

La utopia sense ritu és un somni inassolible. Mancat del llenguatge simbòlic adient resulta ineficaç alhora d’aconseguir les adhesions necessàries, tant les internes (emocions) com les externes (compromís social). Per exemple, el ritual del reciclatge dels residus domèstics ens apropa simbòlica, emocional i pràcticament a un món net i en harmonia amb la natura. La imatge de la Plaça Catalunya amb l’anagrama de la pau dibuixat amb centenars d’espelmes ha estat un símbol que ha mobilitzat i aglutinat el desig de pau de milers de persones de tot el món. 

Sovint, capficats en postures racionalistes o pragmàtiques, oblidem la força significativa del mite, l’eficàcia del ritu i el poder transformador de la utopia. Cal redescobrir el potencial de molts mites, ritus i utopies camuflats en la quotidianeitat que ens remeten vers els límits de l’existència des d’on podem contemplar la realitat des d’una altra perspectiva i, d’aquesta manera, es possible transformar-la. 

 

Conclusió

Analitzant les relacions entre mite, ritu i utopia potser descobrirem que la nostra cultura no està tan secularitzada com sovint pensem sinó que estem assistint a una autèntica metamorfosi del sagrat. 

Parafrasejant el cèlebre enunciat d’Einstein podem afirmar que la religió no es crea ni es destrueix, només es transforma. L’evidència arqueològica ens ho confirma. Ben sovint, les catedrals cristianes estan construïdes sobre les restes de temples romans, que en el seu moment es van edificar sobre antics santuaris ibers. Potser no ha desaparegut la religió ni l’espiritualitat de la societat postindustrial, sinó que el sagrat es manifesta per mitjà de noves concrecions socials i culturals, més adients amb la societat amb la qual ens toca viure. 

Potser les ruptures entre mite, ritu i utopia no siguin la manifestació de la disgregació del sagrat a la nostra societat, sinó una veritable deconstrucció simbòlica del sagrat, és a dir, una recombinació de les relacions entre els mites, els ritus i les utopies, en alguns casos sorprenents, que atorguen nous significats a la realitat i generen una nova gramàtica del Misteri.

Volver